pins a vora'l mar, olor de ginesta a vora'l mar, què teniu?... I pera mi Tossa resta una visió entre dues olors. Perque molt temps abans d'anar-hi, un dia, passejant amb un bon amic per la costa de Sant Feliu, desd'una punta m'assenyalà costa enllà i'm digué: Allí es Tossa. Es bell anar-hi pel mar—afegí—un matí de primavera, que la olor dels romanins arriba endins del mar fins a la barca.—I jo, mirant enllà aquelles penyes llunyanes, se m'encengué en el cor un gran desitj d'anar a la vila amagada seguint la costa olorosa... I are havia realisat el gran desitj; mes no anant-hi per la mar, no, que la mar a mí no'm vol, i si m'hi dono, m'entra tot seguit una forta mala-gana... Sols podèm aimar-nos bo i mirant-nos, la mar i jo, ella en son llit i jo en la platja. Un amor platònic.
I are la última sensació que m'enduia de Tossa era la flaira de la ginesta llençada com encens sobre'l mar blau...
Adéu entre olors, vila de Tossa!
Després, amb el bon amic que volgué restar amb mí la tarde abans, no sé pas com ens ho férem pera poder-nos arrencar al bon afecte que'ns retenia; però haviem de marxar i marxarem...
I encare'm recordo que pel camí parlavem d'en Vilallonga, el pintor fill de Tossa, el que sabia pintar les penyes i'l mar de Tossa com volen esser pintats, i que'ns havia mitj promès encontrar-noshi aquella tarde, primera i única volta que l'hauré vist, en un jardí de la Bonanova, gravement amable i plè de sentit, amb una rosa fresca que tenia en les mans... No hi vingué a Tossa aquell dia; hi anà més tart a morir... Are ja no'm puc recordar res més.
