Avui me plau recordar l'encantament de trobar-se foraster en un poble i una casa. Allò d'arribar a una vila a entrada de fosc, i l'amic que us ve a rebre i se us endú a casa travessant carrers nous als vostres ulls, i també la gent que hi passa i la que s'està al llindar de les portes o feinejant dintre de les botigues, i les criatures que juguen al voltant de la font que raja: que tot i tothom sembla acabat de nàixer, tot pur de sa naixensa en aquella última mitja claror de la tarde.
I parlant amb l'amic del vostre viatge i del temps que ha fet pel camí, i del temps que ha fet aquell dia a la vila, que a mitj dia ha plogut (a mitj dia, que la vila encare no existia pera vosaltres, i ja hi plovia, mentres vosaltres us hi acostaveu per les terres assoleyades...)—Sí, ja's veia núvol cap aquí...—Mes are, en el cel purificat per la pluja, lluhenteja'l primer estel damunt la vila fresca i ravejada.
I aixís arribèu davant la porta de l'amic, que tanca la casa encare ignota. Obren, i'ls llums ja hi són encesos. La muller i'ls fills de l'amic us acullen amb aquella cordialitat de qui us estima temps ha a través del cor d'un altre, i us veu per primera vegada: aquella cordialitat que l'encongiment de la novetat de tracte hi posa una gracia...
