Costes amunt tot era fresc i mullat, i reia'l vert per tot arrèu, i'l sol naixia. Cantavem; perque'l dir ja era poc. Trobavem grans vacades bruelant en la soletat de les costes verdes penjades del cim a baix immensament, que feien perdre l'esma de les distancies. Després emprenguerem una torrentera de molt mal pujar, dreta i pedregosa que'l sol ja hi picava de valent i molt encofornada.
Patirem en aquell tros, que fou molt llarc; però a la fi sortirem a un delitós replà tan vehí del cim que semblava que'l podriem tocar amb les mans.
Hi havia unes quantes cases de pagès, grans: la palla i rossejava, les gallines corrien per tot arrèu, i lo que'ns delità més, el fort soroll d'un salt d'aigua escumejant blanquíssima i formant en el replà un ample safreig que les dones hi rentaven a l'ombra d'uns roures molt grans. Nos asseguerem beatament a l'ombra, i jo no crec mai hagi sigut tan feliç.
I ahont ens donaràn dinar?
D'una de les masies, la més gran, sortí un home en còs de camisa, alt, escardalenc, cara-menut, la boca gran, les dents clares, molt obsequiós. Se trobà conegut amb el pagès que'ns acompanyava, i'ns pregà de dinar a casa seva.
Tot justament aquest matí he caçat una llebrassa —deia—que farà molt bon plat.
Nosaltres ja ho crec, que de molt bona gana, i mentres ell se'n anà a ordenar el dinar, marxarem fins allà una font propera, que jo en ma vida he begut aigua com aquella: glaçada! i clara, com aire.
Es molt obsequiós aquell home; — diguérem al pagès.
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/150
Aquesta pàgina ha estat revisada.
