Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/161

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


soc lluny i unes vaques me miren desd'un prat, de peus a l'aigua... soles en la verda soletat... oh! allò fora la pau... mes tot plegat, una gentada i m'hi aturo en sec al davant.
 Veig cada rostre animat sols del moment; un que riu i crida, altre ansiós mirant esgarriadament; altres ensopits en el treball; converses se lliguen: una m'atrau; hi veig una llenca de vida que qui sab d'ahont vé ni cap ahont và: els fets se precisen, començo a viure'ls... mes adéu tot! jo soc lliure, me'n vaig volant a altres converses inesperades, a altres fets, a altres rostres que m'esperen sense esperar-me. Oh, que pobles! oh, que plans i montanyes! oh, que abims i horitzons venen encare! a tots aimo, cap me lliga, soc el geni de la terra, l'home que tot ho atrau a sí llibertant-ho en sa espiritualitat! Oh! còm he viscut!... jo no sé com teniu cor de girar-vos d'esquena a la finestreta. Com si no passés res darrera vostre! Es tot lo món que hi passa!
 Per això, quan un arriba a lloc se troba tant cançat; es que ha viscut molt en poca estona, i caldria esser àngel per no adonar-se'n. Es llavors que, un cop al llit, aixís que us anèu ensonyant, els boscos i les montanyes i'ls plans i'ls poblets assoleiats comencen a aparèixer, girant lentament en visió interna, lluminosa dins les tenebres, que se us trenca amb un sust, i us retrobeu en ells esmaperduts fins que altra vegada la visió toçuda, acaricianta, comença a voltar-vos, a en- llassar-vos, i dolçament se us emporta, enllà, enllà de la sòn. Talment dèu esser la visió de tota la nostra vida a la hora de la mort...

19 - xi – 1905.


___________