L'altre vespre, devia esser per llà un quart de deu, que tot plegat varem dir:—Ay, ay, quin xiular més extrany que fa aquesta màquina del carril!—Era un xiular desesperat cap a Sarrià... El cor me va fer un salt. Era l'ultim tren de l'últim dia. El tren de Sarrià ja no correria més. L'endemà—ja ho havia llegit en el diari—l'endemà començava la tracció elèctrica. Ja no'l sentiriem xiular mai més aquell tren de Sarrià: aquell xiscle era un adéu; el tren se'n anava no cap a Sarrià, sino cap a la eternitat: no'l tornariem a sentir mai més.
I tant que l'haviem sentit! i tant que l'havien sentit el meu pare, i'l meu avi, i tants pares i avis i tants nins que ja erem homes. Els nostres fills ja no la sabrien la alegria del carril de Sarrià; ne sabrien d'altres... però aquella no. Aquell xiular prim del tren d'anar a la torre...!
Sembla un carril de fira—deiem quan nins, veyent-lo passar tant xiquet, xiulant tant prim, corrent tant frèvol, que semblava que's feya córrer amb una bufada.
Era una joguina dels ciutadans de Barcelona, que'l veien passar amb una mitja rialla enternida, sabent
