Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/171

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.





CARNESTOLTES



 Se veu que dintre d'això del Carnestoltes hi ha alguna gran cosa bona i alguna gran cosa dolenta. I si no, mirèu a les criatures, que, com més purament instintives, estàn més a la vora del misteri del món, quina il-lusió i quina por tenen del Carnestoltes: quina bojeria de gust pera disfressar-se, i quina bojeria d'esferehiment davant de les disfresses.
 La cara tapada: hèuse'l aquí'l sinistre deleit del Carnestoltes: la desfiguració: no semblar-se a sí meteix: horrible! Semblar una dòna, essent un home; semblar un frare i no esser-ho; semblar un guerrer, sentint-se lo més pacífic del món.—Que no'm coneguin!—en aixó està tot el gust i tota la malicia de la disfressa. I tot el malestar dels altres està en la incertitut.
 —Quí dèu esser aquest rei, aquest encaputxat, aquest gitano? Jo prou sé que no es cap rei, ni cap frare, ni cap gitano; que si ho fossin, amb altra serenitat me'ls miraria. Però per lo meteix que sé de segur que no ho són, estic inquiet: perque no sé qui són. Si no portessin la cara tapada o desfigurada i jo reconegués vestit d'aquella manera al meu germà o al meu vehí o al meu amic, ben tranquilament me'ls miraria,