Arrenquèm el plor i colgèu el cap a terra, fabricants de frases buides!
«Mirarèm qui falta a taula,
que'm sembla que tots no hi som!»
Oh! no la sentiu fins al moll dels òssos la gran ausencia? Falten el pare i la mare! són a la gloria del cel...!
Perdoni, amic Boldú, però a mí aquestes coses, de tant be que'm fan, me fan mal; o pot ser aquest mal es el major be. No ho sé. Lo cert es que m'oblido de tot i després me trobo havent escrit unes coses molt extranyes. Amb això, si li sembla que aquestes últimes ratlles no fan per anar al llibre, trègui-les... I are parlèm d'un altra cosa.
Els aplecs de cants populars fan sempre olor de mort: són com els herbaris i com les col-leccions dels entomòlecs. Cada flor del camp es un encís del camp, i cada papellona que vola, una alegria. Mes, dissecades, planxades en la vitrina a centes, les més belles quina tristesa fan! Adéu camp! adéu encís! La vista hi llisca indiferenta: n'hi han masses... i son mortes.
Quina diferencia també d'una cançó sentida al bon atzar, a una cançó feta cantar pera apuntar-la, i a una cançó llegida entre cent, tot girant full, d'un llibre molt ben fet i amb sabia classificació per gèneros, èpoques, territoris, amb variants, notes erudites, etzètera, etz.! Jo crec que tals llibres sols han d'esser llegits pels sabis i pels poetes, per apendre... i sobretot pera estímul d'anar a oir els cants de viu en viu; mes a la bona gent no professional jo crec que li fan
