portuguesa, aquí quasi desconeguda, i composen l'ànima d'aquell poble ben distinta i determinada, fondament sentimental i plàstica al meteix temps, melancólica i graciosa: tota la dolçor del misteri de la vida cantada entre el majestuós soroll de les ones de l'Atlàntic.
I encare'ns dóna en Ribera una flor més pura, la flor més pura, al evocar entre mitj d'un dels seus bells deliquis catalans el fado portuguès, aquell cant popular que es l'ànima meteixa d'aquell poble, lluminosa de tant enternida: aquell cant trist tan bellament, que sentir-lo fa plorar d'alegria: de la alegria que dóna el contacte amb l'ànima del món, sia trist o alegre el camí que'ns hi meni:
«Margarita vai à fonte
para encher a cantarinha...»
Quan En Ribera se'm posà a cantar aquesta cançó, tot el meu còs se'm cobrí d'una esgarrifança, el cor començà a batre'm desaforadament i, mentres durà el cant, vaig restar postrat en el dolor d'un encís massa delitós: sentia el vent de la bellesa eterna passar damunt meu: era l'adveniment de l'ànima d'un poble escullit a la meva ànima pera sempre més.
I tots els quins amb mí sentiren aquell cant, restaren també corpresos com si en aquell moment succehís una cosa de les més grans del món.
I... res... era un jove català que amb la senzillesa de l'amor cantava un fado portuguès... Doncs tot el llibre es com una extensió i un comentari del fado i del contacte de l'ànima catalana amb la portuguesa.
Nosaltres aquesta ànima la coneixíem ja un xic per Rosalia de Castro i Curros Enríquez, per aquells
