la tara de la tesis, aquest mal astre de l'art modern. Per molt que un vulga esser sempre respectuós amb un artista del talent d'en Charpentier i amb la seva obra, es impossible no somriure al trobar, posades en música, frases com aquestes:—Tot ser té'l dret d'esser lliure... L'amor dels pares no es més que egoisme... L'experiencia... la rutina...—Mare de Deu!
En cambi hi ha moments genuinament musicals, com el desvetllar-se París, que veritablement donen la esgarrifança del gran art; tant, que un troba ben natural, en mitj del realisme de la escena, la aparició fantàstica, simbòlica, del Plaer de París. Lo fantàstic, lo simbòlic, brollant de lo real: heusaquí l'art en tot son misteriós poder. I després la sinfonia dels crits de París: la gran pensada de la obra, encare que potser no hi ha hagut prou força artística pera dur-la a tot el desenrotllo que sugereix. Tot aquell quadro sembla una sugestió de Zola... que va més enllà de Zola.
Altre gran moment musical es el dels dos aimants davant París brillant en la nit! i aquell París, sempre present en tota la acció, comunicant-li aquella grandesa!; però aquí també'l pensament es molt superior a la realisació artística.
I per últim, aquell gran final, hont l'ambent musical del París (sempre París al fons!) se fica en el drama de pares i filla intensificant-lo, agegantant-lo, fent-lo simbòlic... Aquí trobo que l'artista ha viscut més intensament, més artísticament la obra: hi ha una gran palpitació per l'istil de la del final de Carmen; però en la Lluisa més conscient; potser massa.
En fi, es aquesta una de les obres d'art modern
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/86
Aquesta pàgina ha estat validada.
