Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/89

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.





LA GINESTA


 Per mí es la flor catalana, la ginesta.
 Quan la veig en les costes de les montanyes tan alegra i lluminosa, me sembla l'ànima del nostre poble florint. I aquella olor que fà! aquella olor de puresa forta; i aquella frescor que té! Me sembla que si'ns omplissim ben be'ls esperits de la olor de la ginesta, seriem més nosaltres meteixos: aixís, alegres, francs, bons, com bons catalans; que ella'ns purificaria de les tares que tením; i que quan algún foraster volgués donar idea de nosaltres, diria:—Mirèu, es un poble que la seva flor es la ginesta.—I que tothom l'entendria desseguida; i dirien:—Oh! quin poble deu esser!
 Ja de petit, no sé per què (devia esser això) la festa de Corpus me semblava la festa més catalana: Sant Tomàs, la festa més barcelonina, però Corpus la festa més catalana. Ja'm costaria d'explicar això, però aquestes coses se senten o no's senten. I a mí aquella olor de ginesta'm feia olor de Catalunya, què hi farèu? Era catalanista de la ginesta.
 I are també. Tant es que'm diguèu una cosa com un altra. Amb la ciencia de les races i amb els fets de la historia i amb estudis socials i amb el caràcter del nostre dret i amb totes les rahons que volguèu, m'arri-