Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/15

esllanguida, i a més meditabonda.

Naus.

Aquest matí era per altra causa... Anit la tempestat fou tan horrenda que m'ha llevat el son: no vas sentir-la?

Dim.

Certament que era cosa que espantava: combatien els vents xisclant com feres, tota l'aigua del cel venia a sobre, se sentia la mar desesperada rebolcar-se en son llit, i el tro de Júpiter rodolava pel cel encès en ira. Talment s'hauria dit que els déus lluitaven. Mes això ha sigut breu: després la fúria ha minvat com si fos que s'allunyessin els combatents, i ja només sentia's la pluja mansament damunt del sostre. Llavores m'he adormit.

Naus.

Mes jo lla vores era ben desvetllada; i, si em desvetllo al primer son, ja tinc la nit perduda; que començo a pensa en totes les coses que m'han passat, i encara en moltes altres, i el pensament me va com un fus: gira, gira, i no para mai filant cabòries. Aixís anit...

Dim.	I doncs, ¿per què et llevaves tan de matí, cridant a tes serventes per venî a renta al riu? Com si no hi fosses a temps, a teni a casa roba neta!

Naus.

Això... ja t'ho diré... ha vingut d'un sòmit.

Dim.	D'un sòmit? I bé, els sòmits són anuncis d'algun voler dels déus; i a matinada ho signifiquen més encara, diuen.

Naus.

Doncs jo, quan m'he adormit de matinada, t'he vist a tu, a tu mateixa, amiga, al capçal del meu llit, que, rient, me deies: