Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/152

als immortals el nèctar
i la dolça ambrosia
que el feien immortal,
i volgué convidar-hi a uns i altres.
Qui pensi que pot fer-se alguna cosa
amagada dels déus, ai!, com s'enganya!
Per'xò fou rebutjat el seu fill Pèlops
d'en mig dels immortals, que el retornaren
a la sort dels humans de vida efímera.

Mes en l'edat florida,
quan un lleu borrissol comença a créixer
al rostre del baró, ell meditava
d'obtenî a Hipodamia; sort gloriosa
oferta per son pare, el rei de Pisa,
al qui sabés guanyar-se-la. Doncs Pèlops
va anar-se'n a la vora
de la mar blanquinosa
en mig la nit obscura,
i al déu cridà que duu el trident magnífic
i de terrible dring, i, apareixent-se-li
allà al peu, li digué: — Posseidó, escolta'm:
Per los dolços favors que més te plaguin
de la Cípria, et demano que em preservis
de la llança punxanta d'Enomaus,
i en un carro lleuger porta'm a Élide
i dóna'm la victòria; que ja tretze
caigueren davant d'ell, i així retarda
les noces de sa filla.
Als temorosos
tot perill els és gran; pro una hora o altra
morirem, tanmateix: ¿quin gust pot dar-nos
estâ a recó, i una vellesa obscura
consumir sense haver tastat la glòria
dels fets més grans? Doncs no! Jo vull combatre