Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/17

mig rient, i m'ha dit: —Sí, vés-hi, filla.— I ha donat l'ordre. Jo he vingut llavores a despertar-vos, tot donant-vos pressa, mentre enganxaven les lluentes mules i carregaven les paneres plenes amb la roba, i la mare ens amania l'esmorzâ en un cistell... Doncs digue'm, ara, si aquell sòmit no és prou per capficar-s'hi que ni he tingut intent d'emmaridar-me ni puc preveure mon marit quin sia.

Dim.	Potsê no ho saps, i els déus ja te l'acosten... Mes qu'és aquest xisclar de les companyes? Massa juguen, i és hora d'enllestir-se. Tu vindràs?

Naus.

Jo vindré.

Dim.	No t'entristeixis.

Naus.

(Sola.) —Potsê no ho saps, i els déus ja (Somriu somniosa.)[te l'acosten.— ¡Quina en fóra, Nausica, que tot d'una, sens saber d'on, t'aparegués un hèroe vestit d'una armadura resplendenta, brillant de majestat i ple de força, i en tu posés els ulls fits i amorosos, i, fent un gran sospir, obrís els braços! (Pausa.) O déus! jo, que confosa restaria sense gosâ acostar-m'hi, mes alhora sense voler fugir de sa presència! Immòbil, com aucella fascinada, li estaria al davant també mirant-lo parpellejant, i el pit m'onejaria de pressa; amb les mans juntes, i la boca mig oberta, alenant... mes sens paraula. (Extasiada.) Ell fóra qui em diria aixís: —-Nausica...— (Nausica!... Oh! el meu nom en els seus llavis!)—