¿Com no et trenques, cor, encara,
aquí, sota un cel estrany?
Esperança, ¿per què tornes
el meu rostre a il·luminar?
Com més pensó en la tornada,
vaig més llàgrimes vessant.
Jo et pogués mostrar la murtra
i del cedre el fosc brancam,
i les alegres rengleres
dels nostres jocs fraternals!
Hi veuries a l'amiga
vestida amb vestits brodats,
tota coberta de joies,
tan gentil com era abans.
Nobles donzells la saluden,
abaixant l'ardent esguard;
sona al peu de sa finestra,
cada vespre, un tendre cant,
i els homes que amor li juren
són de gran fidelitat.
Dintre les fonts cristal·lines
s'hi reflecta un cel molt blau,
i pels boscos i les prades
corre un aire embalsamat,
i entre fruits i flors hi volen
munions d'aucells cantant.
Ai! que és lluny la pàtria meva
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/206
Aquesta pàgina ha estat validada.
⁂
