Aquesta pàgina ha estat validada.
⁂
Ben mirat, som prou de plànyer,
és ben trista nostra sort:
ja naixem lligats de braços
i creixem en la ficció:
ni tan sols el dret se'ns deixa
de queixar-nos del dolor.
Tot allò que els pares diuen,
contradit se sent pel cor:
de la fruita més privada
ne sentim desig més fort;
però els pares mai voldrien
que el nin se'ls mogués de prop.
Fins el pensament és culpa,
lo més lliure que hi ha al món:
a una pobra criatura
què li resta, fora això?
I és en va l'esquivâ els somnis:
ells no es mouen d'allà on són.
Un cop hem resat al vespre,
ai! que ens trobaríem sols
si no fos la companyia
de temors i d'il·lusions!
I ¿com podríem estar-nos
de donar-nos-hi del tot?
Prou la mare ens ho predica,
que ofeguem la veu del cor:
