Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/215

⁂

En la verdor de les muntanyes,
present del cel, es nat el déu:
el sol penetra ses entranyes
amb flamarades del foc seu.
Fou concebut en primavera,
el si que el duu suaument s'inflà:
per la tardor fruità la terra,
i el nin daurat del si brollà.
En una cova tenebrosa
me l'han posat dintre el bressol:
espera allí vida gloriosa,
i, somniant-la, està tot sol.
Però ningú s'hi atansi gaire
quan se remou impacient,
que tot ho trenca i tira en l'aire
amb força gran, jovenilment.
Les sentinelles del recinte
són invisibles entorn seu,
i aquell que posa els peus a dintre
sent la llançada i no la veu.
Li van naixent ales de pressa;
ja els ulls se li veuen brillar:
sos sacerdots, resa que resa,
li van dient quan sortirà.
Del tenebrós bressol un dia
surt, de cristall tot ell vestit.
Misteriós, de l'harmonia