Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/32

i està molt adornat. Tu te n'hi entres, vas a la reina (la veuràs que fila vora del foc, voltada de ses dones), te li agenolles al davant, li contes lo que et passa, li dius lo que desitges, i ella t'acollirà, perquè és molt bona, i et durà al pare; i de llavors pots creure't salvat per sempre més...

Ulis.

I a tu, princesa, ¿no et veure vora d'ella i que m'ajudis a moure el cor...?

Naus.

No caldrà pas. I, mira, jo no sé el que faré, perquè als meus pares els tinc un gran temor: tant que m'estimen i em complauen en tot, jo poc els goso parlar de certes coses...

Ulis.

Bé, princesa: faré tot lo que em dius, i els déus t'ho paguin.

Naus.

Anem, anem, companyes, que ja és hora. Jo vull menar les mules: com un ceptre duré les xurriaques. Tu, sentint-les, sabrás per 011 anem... Veuràs, quin aire!

Dim.	No sap lo que li passa. (A les altres, oper Nausica.)

Naus.

(Se'n van totes.)I a reveure.

Ulis.

No sé si fou un somni la finida tribulació, o si ho és la benaurança present; però quelcom sento que muda en mon destí. El sol és a migdia, i endins del cor m'entra una pau immensa.

Naus.

(De dins.) Vina, vina, estranger. Ho sents? (Fent sentir les xurriaques.)Avança!

Ulis.

Fou sempre eix crit ma sort. Avança, Ulisses