Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/48

llençant damunt la nau penyes senceres fins a tirar-la a fons, i tu et salvares nedant de dia i nit fins l'altra costa?

Ulis.

És cert, donzella, és cert.

Naus.

Tot és cert, mare, lo que contaven d'ell. (Excitant-se per graus.) [I ¿tu lluitaves amb Aiax, tan valent, sobre qui hauria les armes resplendents del gran Aquil⋅les quan morí aquest, i, havent-les tu guanyades, Aiax, de ràbia, es donà mort?

Ulis.

Princesa, ¿per què em retreus aqueixos fets terribles, tu que ets tan dolça? Pro, per molt que sàpies de mes gestes, encara te’n diria que obriries els ulls meravellada sense esma de parlar.

Naus.

Sí? Digues, digues.

Ulis.

Jo he sentit el cantar de les sirenes.

Naus.

Tu has sentit el cantar de les sirenes? Oh!… (S’ha anat fent fosc, i sols els raigs moribonds del sol ponent il⋅luminen un recó de la cambra.)

Ulis.

Aquella tarda, Circe, l'encisera, la dels cabells rullats, aspres i rossos me prengué per la mà, i, allí a la vora de la nau, que enllestia's per la marxa, me digué: — Has passat perills molt grossos, però cap com aquest que ara t'espera. Arribareu a un punt de la mar blava molt prop de la mansió de les sirenes, que són unes estranyes criatures mig dones i mig peixos. Ajagudes s’estan en un bell prat de la marina, i atalaien de lluny les naus que passen;