Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies I (1912).djvu/131

però a tots dolçament, perquè són docils
a l'esguard maternal que a sobre'ls vola
ab aquell seu imperi ferm i suau.
Ella me'ls agombola tot el dia
i me'ls vetlla de nit, fins adormida,
oh sòn de mare, que vigiles més
que tot altre vetllar!... Mes, de què plores,
Adalaisa, que't sento dins la fosca?

adalaisa

Ah! Tingués jo'ls ulls oberts a llum del día,
d'altre crit, d'altre modo ploraria.
El xiscle esgarrifós de la partera,
com de bestia ferida, em fóra grat;
i el fill que duc per vies tan extranyes,
sortiria ensagnat de mes entranyes,
i jo riuria ab riure com d'orat.
¿Què'm faria'l dolor, ni què'l desfici,
ni tot el temps passat de sacrifici,
ni les congoixes, ni'l perill de mort,
si de la vida me trobés com centre,
i sentís còm l'infant, desprès del ventre,
morat d'ofec encara, arrenca'l plor!

el poeta

Bé la conec la vostra fortalesa
quan, regalant suor, la cara encesa,