— 212 —
posats davant d'una dolça
estampa de la Puríssima.
Vaig obrir (Deu m'ho perdoni)
un calaix, i vegí a dintre
la robeta de les festes
ben plegada y molt pulida
tota enrotllada de pomes
que llensen flaira tan rica;
el seu llit, a l'altra banda,
fet de lliris pareixia.
Mentre encisat me'l mirava,
sento que canta i refila
alegra la cadernera
dintre una gabia molt xica;
mes sos refilets joyosos,
qu'es extrany! jo'ls entenia:
«Foraster, prou que't conec;
la boqueta que a mon bec
per donâ-m pinyons s'arrima,
sempre'm conta que t'estima:
foraster, prou que't conec.»
Després els clavells parlaren,
«Fadrinet, si tu sabies
lo que'ns diu cada vegada
quan ens rega ta estimada,
fadrinet, còm t'hi fondries!»
Del coixinet de fer puntes
tots els boixets responien:
«Bé n'hi fem de balladetes
