Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies I (1912).djvu/246

com cap me fou ni m'ho serà cap altra?
«—Quantes,—diràs—al món, que mai has vist,
perdudes per ton cor sense racança!»
Prò aquesta l'he tinguda dintre 'ls ulls
i una eterna anyorança m'hi ha deixada.
Quan veig una aigua que reflecta'l cel
tant clarament, i la verdor dels marges,
penso en son rostre, hont tot lo món hi es
tan transparent que se'n pot veure l'ànima.
Tiro una pedra a l'aigua davant meu,
que tota's torba i tremolant s'aixampla:
així son rostre, al caure-hi mon esguard,
en un pasme de goig se dilatava.
Si miro un arbre, commogut pel vent,
parpellejant en la blavor dels aires,
penso en sos ulls, parpellejant aixís
quan volia i dolia ans de parlar-me.
  ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·
Are soc com la dida d'un infant
que tot just li han tret, i en té anyorança,
i diu si no li deixarien veure
ben d'amagat, que no dirà paraula.
Juga l'infant am la finestra oberta,
corre d'ací i d'allà dintre la cambra,
fent a tots la meteixa rialleta
que tant solia fê a la qui'l criava;
i allà a la reixa hi ha una cara trèmola
que contra'ls ferros plora i riu i calla
tot menjant-se am la vista a la criatura,