Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies I (1912).djvu/264

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


«Aixís qu' arribi la primavera
de més flairoses n'ha de badar.»
Una alenada d'aire tebi
infla el seu pit tant virginal:
«Ay! més a pler sospiraria
si fos el vent primaveral!»
De lluny, de lluny, d'extranyes terres
arriba un príncep blanc y ros:
«Si vos, princesa, m'estimessiu,
jo us amaria més a vos.»
Llavors als ulls de la donzella
tot el cel blau ha pres color,
tota la mar brilla que brilla,
aucells i flors són cants i olor.
Ja sent que'l vent de primavera
li aixampla el pit, li mou el cor,
puja a la torra, a la més alta,
i allí desplega el penó d'or.
Corre pel regne un crit de joya;
davant del rei i de la cort
la gent diu: «Visca la primavera!»
mes la princesa: «Visca l'amor!»