— Senyor Manel, vostè sempre està trist, — me deya quan me portava a llegir cartes del seu promès, que servía al exèrcit de Cuba. — Vostè no més se fa'l serio qu'ab mi.
— ¿^Què vols que't diga. Marieta? tu ets d'un'altra lley que no pas les demés; tu ets molt entenimentada, molt prudenta, y ¿vols que t'ho diga? a les hores que tu vens, l'humor de riure ja m'ha passat. —
¡Pobre de mi, si hagués volgut explicarli'l per què no sabía ferli broma! potser no haguera sigut may més la meva amiga ni jo'l seu confident.
Cada quinze díes venía a veurem una ò dues vegades. Me semblava
qu'era'l sol que venía a visitarme. Era bona, amable, y en la cara se li
retratavan totes les hermosures del seu cor, ademés de les perfeccions
que ja tenía. Me mirava ab uns ulls tan pietosos, de tan suavíssima mirada, que jo'm commovía pensant: «Es l'únich ser que no't contempla
com a un esguerrat, l'únich per qui't transformas y crexes y tens valguer.»
Pensava ab ella, y la seva imatge
Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum IV (1906).djvu/152
Aquesta pàgina ha estat revisada.
