per què plora, quí se li ha mort?...»¡No podía rompre'l plor, y'ls ulls, fill meu, li anavan a raig fet: cada llàgrima era axís, com una pera! Al últim desbota'l llanto, s'axeca, m'abrassa, y picantse'l front com si piqués demunt la taula, y ab un panteix que no tenía sossego,'m diu mitx en francès, mitx en català: « ¡So retut, haveu guanyat dos cops la France! ¡La malheureuse ! dos cops emportat la victoria sur la grande France, Mussiú Nyerri! ¿Què diràn a París quan los hi parviendrà la nouvelle? Dues defaites en l'environ d'un siècle! Estich acablat de dolor. ¡Oh'ls espanyols, oh la redoutable Catalogne! Dues vegades, sí; deux fois: l'altra, la derrera sur los fogons, y fan dos desastres. Sou vos l'espanyol més vaillant que so conegut.» Després... càlla, no sé còm s'ho va fer anar; un nom d'historia.
—¿Don Quijote?
—Nó home, nó; que va de bò.
—¿Un any trentacinch?
—Menos, home.
—Potser era Diego Corrientes.
—Vaja, càlla, no digas disbarats. En fi, no ho sé a quí va anomenar,
Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum IV (1906).djvu/178
Aquesta pàgina ha estat revisada.
