tinch d'anar, que'l sopar es a taula y aquell se despacienta. Vamos, donchs, estíga bonet, m'he alegrat de conèxel.
—Gràcies; dónga recados a la Pepeta.
—Nó, que la Pepeta no es del seu bras; vostè ja sabrà triarse una senyoreta; què m'esplicarà a mi!
—Y si no n'hi hà de senyoretes tan maques com la seva filla!
—¿Que no s'ha burlat de ningú avuy? per axò, es dreta igual, gracies a Deu; y també passa entremitx de les maques. Vamos, ja veig que la noya té rahó; ella sempre'm diu: «Ay mare, m'agradaría que'l sentís: li dich que dona gust». Míri, l'anar avuy a la font li ha costat un tip de plorar. Ben clar li he dit: lo qui vulgui alguna cosa, ja sab lo que té de fer. Bò! sí qu'estaríam frescos! A casa meva no passan certes coses.
—Però, no la fassi plorar, dòna! Rènyim a mi.
—¿Que no pujas, Pepa?—tornà a cridar la matexa veu ab tò més resolut.
—¡Ja fos la derrera!...—exclamà la senyora Pepa;—sópa y acàbatho
Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum IV (1906).djvu/21
Aquesta pàgina ha estat validada.
