{gap}}A les dues, vestit de blanch, los estrenya-caps de nuvi posats a la valentona ab un floch al cim com una corbata de cerimonia, y la palmatoria a la mà,'s presenta altre cop a
solicitar clemencia; semblava qu'ho contés a la porta. ¡Malaguanyats suspirs y malaventurades promeses enviades a través del pany per no arribar en lloch! La fredor de la placa de la porta ahont apoyava'ls llavis per fer passar ses quexes li feu pensar en lo seu cornetí; tingué una idea de concertista. Corre a cercarlo,'l treu de la bossa, enquibeix los llavis a la embocadura, s'afina'l but ab un do sol mi do, amunt y avall... y a la sordina, finet, suau, comensa a tocar ab un trèmol commovedor lo preludi del últim acte de la Traviata. Va ser la fascinació suprema. La porta s'obrí. ¡Tots tres ploravan! Nó, don Quimet y donya Marieta. Lo cornetí jeya de costat en un silló desabeurantse tot sol.
Feta la concordia y revinguda la estimació, se torna a pendre'l cafè a
