Aquesta pàgina ha estat revisada.
pentinat, los cabells tornavan a erissarse y la clenxa quedava esborrada.
Tanta aygua los meus cabells no la varen poguer obehir: se'm declarà una agudíssima erissipela, y la inflor m'embotornà tota la cara com un mònstruo, y'm vaig quedar cego.
La professo exía, sentint desde'l llit la passada dels gegants, los tochs de les trampes, aquexos tochs que no cambían, iguals allavors als d'ara; y s'acostavan les músiques, y's perdían allunyantse. La Mariagna
no'm volia creure, ¡ella, que sempre anava a favor meu! «Obra'l balcó,
Mariagna, vull sentir l'olor de la ginesta.» «Nó, Manelet, me deya,
nó, que't morirías.»
¡Quína vuytada de Corpus més trista va ésser aquella!
Quan vareig llevarme, restablert
