d'una Caxa qu'al cap y al rato anaren de baxa y tornaren a no rès,
perquè la caxa era mal closa y les de perruca no pogueren confitarshi
com en lo tupí del pobre peó del gas.
Desde llavors va quedar tancat lo casinyot: les aranyes anaren texint ab xinesca paciencia, entre'l llindar y la porta, guarniments de trenyines com mitges fulles exteses de mocadors, hont més de quatre epicenes d'ales de crespó, volant a la babalà, hi erraren lo pas, essent víctimes dels seus giravolts y lleugeresa. Les criatures del barri, com si volguessin honrar la memòria d'aquell hipocondríach que'ls hi donava pinyonets y'ls amanyagava ab tristes falagueríes, no desamparavan may sa casa, y aquella porta, aquelles fustes corcades, tingueren bona vellesa y grata companyía, presenciant les rialles de la quitxalla, servint per barriscades de redolins, d'apoyo per jugar a cavall fort, rebent los sacos de pilota, prestant lo marxapeu per
