seves receptes. Ja veuràn: jo miro'l manopolio desde la part de dins y, limpio, cavallers, no hi tinch confiansa.
—¿Còm tenim aqueix malalt, don Ignasi?—li he preguntat algun cop
al baxar de la visita.
—Grave, molt grave; té una periquitis aguda ab un estat litit...—ò no sé quin estat diu; però, vaja, una especie d'estat de siti.
—Donchs, sí que té mala pessa al teler; y'm sab greu, per qu'es dels pochs inclients que dona propina al cotxero. ¿Vol dir, don Ignasi, que entre tots dos no n'exirèm? — li vaig preguntar, carregat de bons intents pera aquella víctima.
—Animal!—me va respondre de frente.
—Retiro l'expressió, don Ignasi. Volía dir que si jo li fes pensar més sovint, per que vostè'l vingués a veure, a mi no'm fa rès enganxar un'hora més aviat.—
Lo cotxe es d'ell, de don Ignasi, y l'egua del Mallorquí ¿entenen? Jo hi vaig a hores fixes. A mi no'm governa ningú. Lo doctor es lo meu amo; l'egua es del altre, de mestre
Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/8
Aquesta pàgina ha estat validada.
