Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/121

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


tres formes distintes: la de l'amor, la de la ira, la de la mort!» I la criatura no podia apartar els ulls d'aquella testa ajaguda, escabellada, immòbil, embotornada i del color del marbre vell, que tenia encara el front estranyament solcat i els ulls oberts envidriats, i que semblava fitar-lo, a son tom, amb un cert gest de dolor, molt agre, marcat a les comissures dels llavis. I no comprenia per què duia aquella brusa de llana cendrosa que abans mai no li havia vist damunt, ni com, al contacte dels llavis de sa mare, que se li havia agenollat al costat, aquella mà llarga, nuosa, no s'estremia ni es bellugava, ni perdia el color de cera. «Oh! que rendit, que aclaparat dormia aquell cos!»
 De sobte, darrera els que estàvem abocats a aquella porta amb el més respectuós recolliment, es va sentir un brogit estrany de veus i passos irreverents que ens va fer tombar el cap a una. L'Adela i la Carolina, llançant foc pels ulls i més blanques que un paper, lluitaven per desfer-se dels braços de dos homes que no les volien deixar anar. Jo, encara prenent al revés la intenció que duien, vaig fer un pas enrera amb respecte; però tot seguit s'aixecà un gran rum-rum al voltant meu, i en Ramon, obrint-se pas a cops de colze, va saltar dins de la capella arrencant-ne sa germana a corre-cuita. ... Oh boig! trista sort la teva, puix fins després de mort portes raons, se't discuteix, trastoques, com per contagi, els de ta pròpia sang! ¡Prou sap un que no és pas per tu, infeliç, sinó per allò que tu deixes!... però ¿no és encara més horrorós l'escàndol? A evitar-lo anava aquell minyó arros-