Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/130

sopar, que en Llorenç, son marit, li treia les ventalles i tancava la porta.
 El barri enter admirava aquell afany de treballar sempre, sostingut amb un somrís als llavis i ajudat per inimitable llestesa. Quan entrava alguna veïna a passar-hi l'estona, o en Llorenç, tomant del cafè a la tarda, s'asseia en un recó per dar-li conversa tot fumant un cigar, l'Anneta escoltava, garlava també, feia esclatar alguna rialla, però sense aixecar els ulls de la feina, planxant, prisant, emmidonant, anant i venint de les cistelles on dipositava aquell bé de Déu de roba, blanca i polida com una congesta.
  —No en fa massa? —li deien algun cop.
 I, sense entendre'ls, responia ella candorosament:
 — De què?
 — De treballar així.
 — Ah, bon Déu! de treballar?... Feina hi hagi.... Què volen que faci?... En què passaria el temps? —
 L'Anneta treballava com canta el rossinyol, perquè havia nascut per al treball. Res més avorrit per a ella que les tardes dels diumenges si no hagués tingut son estimat Llorenç al costat per a passar-les en algun teatre. Allí, si el cos reposava, funcionava l'esperit, el cor glatia a les emocions dramàtiques, sempre noves i encisadores per a l'Anneta, que plorava i reia i seguia l'ordit del drama amb tota la il·lusió d'una criatura.
 — No ploris tant—li deia alguna vegada en Llorenç. — Això no és divertir-se.