Sotmesa encara a la febre de la desesperació, no havia aclucat l'ull a la una de la matinada, quan la sobresaltà el ressò del picaporta.
Si era ell qui trucava, venia a tirar-li a terra tots els plans. No podia ésser ningú més; perquè qui seria? Son primer consell fou no moure's, obligar a qui fos a trucar per segona vegada. El cor li deia que era en Llorenç, i estava resolta a no obrir-lo. ¿No havia decidit rompre-hi per sempre? Doncs ¿com admetre'l quan ni temps havia tingut de penedir-se seriosament, quan potser acabava de deixar a ella? Aquella aparició sobtada venia a agreujar l'ofensa, significava un desvergonyiment inaudit.
— Pom, pom, pom! —féu altre cop el trucador.
L'Anneta tremolà, com sorpresa per una descàrrega traïdora. «¿És a dir, que estava resolt a tot, fins a l'escàndol? ¡Com s'havia tornat, aquell home, bon Déu!» I davant de la por a l'escàndol, que era la cosa que més l'estemordia, l'Anneta saltà del llit, s'abrigà de qualsevol manera a la celístia que deixava entrar un finestró mig badat, i sortí al balconet de la cambra.
