Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/219

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 — No ho sé del cert, però espero que aviat — respongué donya Isabel.
 — Sap per qué l'hi pregunto? Perqué com que veig que és a Barcelona i s'acosta Nadal…
 — Que ho han dit, els diaris, que és a Barcelona?… Jugo.
 —No, no ho he vist en cap periòdic; però el carter, que té la seva dona malalta, em deia que vostè havia tingut carta avui. —
 Vaig veure que donya Isabel perdia els colors. —
 ¡És a dir que al correu no s'empatxen per a obrir la correspondència! — exclamà.
 — Res d'això, senyora.
 —Com diu que juga, si no té res? —va interrompre el meu pare, interessat en la jugada.
 — No… sí, és veritat… si passo. … llavors, ¿com saben que el meu marit m'escriu des de Barcelona?
 — Molt fàcilment: li coneixen la lletra del sobre i veuen l'estampilla de l'administració de sortida. —
 Donya Isabel es tornà roja: roja de ràbia.—¡Ni la correspondència conjugal pot ser aquí completament reservada! — pensà.
 I el meu pare, fixant-se en mon encaparrament i en les distraccions de la Galceran, començà a lligar caps a la seva manera i a lliurar-se a suposicions i sospites calumnioses. Quan vam eixir de la tertúlia, seguia darrera de la parella que fèiem la meva mare i jo, sense descloure els llavis; i, en acomiadar-se al peu de la meva cambra, no pogué dissimular del tot que es retirava profundament capficat.