Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/53

—Ja veurem què et succeeix, d'aquí a un any, allà a Planallonga. Bis aires de muntanya acceleren tant la sang, que ataquen aviat el cor. No crec que ni tu te n'escapis. Un cop hi hagis passat mig any, el mal no te'n deixarà moure. I, nada, allí, a estaqueta, aconsellant pagesos, arreglant l'Espanya des de ca l'apotecari, lluint la mangala d'alcalde, i el mateix barret de copa cada deu anys. Exactament el que em passaria a mi si araem quedés a Torralba.
—Doncs on te'n vas? —exclamà l'Armengol fent una suspensió a l'acte d'anar a enfornar-se la sevillana que tenia en restada a la forquilla.
—Mira: els carlins han estat la meva sort: el meu pare està tan tip de sobresalts i disgustos, que ens en vindrem a viure a Barcelona un cop m'hagin fet l'In nomine Patris et Filii et Spiritus Sancti. Amen.
—Diatxos! quina coincidència! També tinc el plan de venir-hi jo amb la mare. ... Vaja, una copeta. ... Trinquem, trinquem, que això s'ha de celebrar!—
Llavors em comunicà extensament els projectes que havia fet per encarrilar-se en la vida, i jo vaig haver de confessar-li que, tenint el redós del meu pare, de moment no havia pensat en altra cosa que a unirme amb la qui m'havia robat el cor. Això ens portà a passar revista, amb cert regust de tristesa, de les barcelonines amb qui havíem festejat per passar l'estona; dels condeixebles més estimats, ja tots dispersos; de tantes i tantes escenes alegres, tendres, interessants, o senzillament ridícules, a què havíem assistit plegats en aquells anys de pocs mals de cap i de brometa.