Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/65

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


que les absolutament necessàries per a la marxa de la casa.
 —Dimoni! —vam exclamar nosaltres, mig esfereïts i arrambant-nos a un recó del corredor perqué en Giberga pogués continuar amb més desembarás.
 —Un dia, el meu pare, que, com sabeu, ha estat sempre el metge de la casa, va ser cridat pel mateix Daniel, a qui no havia vist ja feia un any. En Daniel es queixava d'uns grans dolors de cap, deia que la vista se li entelava, que la claror l'ofenia d'una manera espantosa, que no tenia gana, que no padia dormir ni fixar l'atenció en res pel turment d'una sola idea que no el deixava dia i nit.
 «—És el que havia d'arribar. ¡Si portes aquesta vida, home!», va exclamar el meu pare, mentre entregava una recepta de bromuro a la velleta, vull dir la Margarida. «Nada, nada: has de deixar aquesta poltrona, pendre una escopeta, i cap a les teves hisendes a caçar o a cavar: creu-me.
 — Però si no puc veure el sol!...
 — Posa't ulleres fosques. Serà per uns quants dies.
 — Però i aquests dolors de cap? aquestes punxades?...
 —Ja et passaran. Les cullerades que et recepto ho trauran tot. Hala, hala! fora d'aquí! això, és el que et convé! Llença la pipa, i a rusticar-te. Fuig de la soledat i de la quietud: escopeta a coll, un bon company, i a trescar. Tu rai, que pots fer-ho!...»
 Al ser aquí, ni que l'haguessin punxat. Diu que va botar de la cadira, i, plantant-se davant del meu