Pàgina:Obres de Q. Horaci (1922).djvu/117

Fins Ixió i Tici, a pesar seu, rigueren,
i estigué l'urna breu estona seca,
mentres les filles de Danai sentiren
ta cantarella.

Els crims i penes, ben sabuts, escolti
Lida d'aquelles monstruoses verges,
l'àmfora buida eternament de l'aigua
que pel fons vessa,

i el fardenc càstig que a l'infern les culpes
reben. ¡Impies! ¿Què fer més pogueren?
Amb durs coltells contra els marits es tiren,
com tigres feres.

Una entre totes de ses bodes digna
frustrà, perjura, la viltat paterna.
¡Perjuri explèndit! i per ara i sempre
noble donzella!

—-Alça't—va dir-li a son espòs tendríssim—
alça't; no et vingui la dormida eterna
d'on tu menys penses. De les sors malvades
i el sogre absenta't.

Com a lleones que vedells empaiten
a llurs esposos assassinen elles;
jo, menys crudel, ni et vull ferir, ni tindre't
dintre ma cel·la.