pondència revela l'artista, atent al valor dels medis de l'art, el romà posant per tot l'ordre i la regla, i el clàssic curós de l'acord entre el fons i la forma.»
Ademés, hi ha que tenir en compte, que les estrofes horacianes són totes senceres i macisses, sens que se'n trobi una sola que, en colpejant-la, soni a buida ni a esquerdada. El traductor, si vol eixir més o menys airós de sa escomesa, ha de procurar amb totes ses torces acomodar-se a l'índole especial de cada composició, buidant en cada cas els materials poètics en els motlles de nostra mètrica, que tinguin més retirança amb els de l'autor traduït.
Per tant, crec que les odes d'Horaci, fora d'aquelles poques que són veres sàtires, deuen traduir-se en estrofes líriques. Ni els estramps, ni la silva, ni les estances quintanesques els conceptúu com ales a propòsit per a seguir en ses volades el cigne de l'Ofant. Les estrofes líriques horacianes han d'ésser, entre nosaltres, en major o menor part també rimades. Si un traductor d'Horaci desitja que son llibre sigui llegit per algú més que per els comptats intel·ligents, qui gusten de llegir les traduccions amb els originals als dits, no li queda més remei que pagar algún tribut als colps de porra de l'immortal Xàuregui. Una traducció de les odes, feta per enter en estrofes blanques, per meritòria que sigui, no aconseguirà jamai eixir fora del cercle dels erudits, qui són cabalment, qui menys necessiten de les traduccions, per estar en estat de poder fruir directament de les belleses de l'original. Es costum ben
