No vulguis que amb lleu plectre de la feroç Numància
les guerres, ni d'Anníbal jo canti l'arrogància,
ni en sang cartaginesa tenyit el sícul mar;
ni els rebregats Lapites, ni els envinats Centaures,
ni els fers gegants que Alcides per terra va fer caure
quan de Saturn volien l'Alcàsser assaltar.
Tu ens comptaràs, Mecenes, en no ritmada història
de nostre immortal Cèsar les guerres i la glòria
i els reis que tras son carro dugué com vencedor.
Ensemps dirà ma musa de Licímnia ta aimada
la veu encisadora, la fúlgida mirada
i l'amor amb què paga tendreses de ton cor.
Dirà com quan de Cíntia el festanyal s'atansa,
si canta amb escaiensa, també escaienta dansa,
i al jogar dóna amb gràcia a les verges ses mans.
¿Un sol cabell, tal volta, daries de ta aimia
per tot l'or que'n Aràbia i en Pèrsia es trobaria,
o pels tresors de Midas, famosos per lo grans,
quan a tos ardents llavis apropa sa faç bella,
o quan sos dolços besos fingeix que't vol negar,
preferint que'ls hi robis en lloc de dar-te'ls ella,
i que ella també a voltes es complau en robar?
Pàgina:Obres de Q. Horaci (1922).djvu/80
Aquesta pàgina ha estat revisada.
Oda XXI
A Mecenes
