Pàgina:Obres de Ramón Llull (1886).djvu/317

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


§ Dementre que l gentil moralment desia aquestes paraules, eyl se remembra, e atroba que sos vlls no decorrien de lagremes, e dix: ¡Ha, caytiu colpable! ¿que es ço qui embarga en tos vlls [1] a plorar? Cor si dementre que has temps de plorar no plores, per gaug de la gran benauirança en que est esdeuengut a auentura, no t sabs com; e no plores tes colpes e peccats dementre ne has temps, [2] ¿quant ploraras, mesqui? E tu ja ploraues [3] enans que a aquest dia venguesses, per ço cor apres ta mort nuyla cosa no crehies esser. § Dementre que lo gentil deya aquestes paraules, e moltes d altres que serien longues a recomptar, sa anima se esforça a remembrar, e a entendre, e a amar la diuinal virtut, la qual dona virtut a son coratge con pujas l aygua del cor a sos vlls. [4] § Molt plora douçament e deuota lo gentil longament de temps, dient aquestes paraules: ¡Ha, Deus de virtut! [5] ¡E con gran differencia es entre los plors en que esser solia, ab aquests plors en que ara son! Cor aquells plors turmentauen e trebaylauen ma pensa e mon coratge, [6] e aquests plors me son tan agradables e tan plasents, que viuisiquen la mia anima de tan gran benanança, que nuyla altra benanança no volria hauer en est mon, mas que en aquest loch inabitable ma anima fos tots los temps de ma vida en amor, e mos vlls fossen en plor. Mas anar me coue de terra en terra, e retornar me coue en ma terra de la qual

  1. Qui embarguen tos vlls.
  2. Ne has l aer.
  3. Edit. lat. Et jam tu plorabas graviter.
  4. Edit. lat. Ad suos oculos, ut ab ipsis effluat fluvius lachrimarum.
  5. Edit. lat. Ha Deus Rex Gloriae et virtutis.
  6. La pensa de mon coratge.