Pàgina:Obres de Ramón Llull (1886).djvu/90

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


arbres, e que la vnitat de Deu prouas per mes rahons. Mas lo gentil respos, que assats se tenia per pagat de la probacio, e que ço que ell li hauia contradit era per mils a enquerre veritat. Mas d aytant lo pregaua que li dixes Deus qual cosa es, ne que es en si mateix, cor molt desiraua a hauer conexença de ço que Deus es. Senyer, dix lo juheu, per virtut de Deu e per lum de gracia lo huma enteniment ve en esta present vida a conexença de ço que Deus no es, ço es a saber, que per viues rahons conexen que Deus no es peyra, ni hom, ni sol, ni estela, ne nuyla cosa corporal, ne es nuyla cosa esperitual qui sia finida, ne qui haja defayliment. Encare hauem conexença que Deus es bo, gran, eternal, poderos et cetera, segons que es prouat en lo primer libre; e totes aquestes coses abasten a hom a saber, dementre que som en est mon. Mas saber Deus que es en si mateix, nuyl hom no ho pot saber, cor nuyl hom no pot saber sa anima matexa que es; donchs, ¿con sabria Deus que es? Ne en aquest mon no es aquesta cosa matexa a saber, mas en l altre setgle ho saben aquells qui son en gloria; e si nosaltres ho sabiem en aquest mon, no seria pus noble l altre mon que aquest. On con l altre setgle couenga esser pus noble que aquest, per aço ha Deus ordonat que hom no pusca saber en aquest setgle ço qui es couinent cosa en l altre setgle.