tant més danyoses als ulls en la lectura, però ben posades en raó en un temps en el qual els llibres s'estampen per veure i no per llegir.
Això que segueix no es un pensament, sinó una relació que poso aquí per a esbargiment del lector. Un amic meu, company de tota la vida, Antoni Ranieri (jove que, si viu i els omes no consegueixen inutilitzar els dons que té per natura, aviat serà prou conegut pel sol nom), vivia amb mi, a Florença, en 1813. Una nit d'estiu, passant per la Via Buia, trobà en l'angle de prop de la plaça de la Catedral, sota d'una finestra baixa del palau que ara es dels Ricardi, molta gent aturada que cridava, tota esfereïda: «—Ah! la fantasma!», I, mirant per la finestra l'abitació, on no 'y avia més llum que la que a dintre batia d'un dels fanals de la ciutat, hi vegé, ell mateix, com una ombra de dòna que çà i enllà bellugava 'ls braços i en lo demés restava immobil. Però, tenint al cap altres pensaments, passà de llarg, i ni aquella nit ni l'endemà va recordar-se més d'aquell encontre. La nit següent, escaient-se a passar en la mateixa ora per allí mateix, va trobar-hi reunida més
