que temor. No es mai sobrera l'afabilitat, la suavitat de maneres i gairebé l'umilitat en aquells que, en bellesa o en talent o en qualsevol altra cosa molt desitjada en el món, són manifestament superiors a la generalitat; perquè massa greu es la culpa de la qual han d'impetrar perdó i massa fer i dificil l'enemic que han d'amansir: l'una la superioritat i l'altre l'enveja. La qual, creien els antics, quan se trobaven en grandeses i prosperitats, que convenia aplacar en els déus mateixos, expiant amb umiliacions, amb ofrenes i amb penitencies voluntaries el pecat apenes expiable de la felicitat o de l'excel·lencia.
Si 'l culpable i l'ignocent, diu Otó emperador, segons Tacit, tenen aparellada una mateixa fi, es més d'ome 'l morir merescudament. Crec que no deuen esser gaire diversos els pensaments d'aquells que, tenint esperit noble i avent nascut per a la virtut, un cop entrats en el món i avent experimentat l'ingratitut, l'injusticia i l'infame encarniçament dels omes contra 'ls llurs semblants, i més encara contra 'ls virtuosos, abracen la maldat, no per corrupció ni atrets per l'exemple, com els febles, ni tampoc per interès ni per desig dels vils i frevols béns
