Pàgina:Perpetuínes (1907).djvu/14

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


ni en Fidies, sinó en Pau, en Pere i en Berenguera, i no es just que per més temps s'exclogui de l'historia aquesta ultima trinitat que simbolisa pera nosaltres la multitut vulgar, a la qual confesso pertanyer i dins la qual reconec com a companys a molts que n reneguen. La nostra historia, l'historia de tot-hom, no pot fer-se encara, i no perquè no abundin els materials: falta sols estudiar-los a fons i donar-los a conèixer, i no es facil l'estudi de lo que n podriem dir arqueologia vivent. El poble no sab de llegir ni sab d'escriure, però sab sentir, sab pensar i sab exteriorisar els seus sentiments i les seves creencies en refrans, en contes i en cançons; ha sabut inventar el ritme, el consonant i la melodia, com a medis mnemonics pera suplir lo de l'escriptura, i així ha conseguit fer dels fruits de sa experiencia i de sa imaginació l llegat que una generació ha anat deixant a l'altra, augmentant-lo cada una am part de sa propria cullita, i respectant escrupulosament l'herencia dels seus avis. Tant escrupulosament que encara avui el cameller de les caravanes del Sahara, com el majoral de les diligències d'Andalusia, deixen anar a l'aire les mateixes tristissimes notes que ls avis d'un i altre cantaven traginant pedres pera construir l'Alhambra; tant escrupulosament que avui la vella, a la vora de la llar, explica