Pàgina:Perpetuínes (1907).djvu/63

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


vegades; «Aquell gaudeix!» se repeteix sovint; mai un «Jo gaudeixo!» ha sortit conscientment de llavis humans.
 En sa vida ningú ha exclamat somrient: «No m fan gens de mal els queixals! Que bé tinc els peus!». Quants, en cambi, amb el mocador pitjant convulsivament la galta, hauran murmurat: «Això nos pot resistir!». Quants hauran dit: «Dimoni d'ull-de-poll!» tot caminant pel carrer fent tentines, com si en el cos se barallessin l'estatica i la dinamica.
 Es necessari posar-se malalt pera apreciar l'immens valor de la salut. Cal que una persona estimada s mori pera conèixer al mateix temps l'intensitat de l'afecció que ns inspirava i tot el valor real del seu caràcter o de la seva inteligencia.
 Horrible sarcasme de la natura! Allavors, quan el dolor ens aixafa, es quan adquirim conciencia sobtada de la felicitat passada; en aquelles hores tristes vénen a augmentar la nostra engunia les ombres de les ditxes a que tant indiferents assistírem, més belles adhuc del que foren per lo mateix que ja no són.
 Aquesta condició especial de la nostra natura, que solament pot apreciar l bé un cop passat, es l'unica causa del malestar de la vida.
 Aquells que ho dubtin, que s figurin per un moment trastocades les conciencies; que