cialistas, sinó pera tothom, lo qui va tant com á descriure, á fer sentir,—lo qui va tant y més que á descubrir las maravellas d' execució técnica d' un monument, á desforrarne l' ánima, á descubrir aquesta ratlla especial que, com en la fesomía del home, al través de la similitut anatómica dels membres marca 'l génit, la individualitat característica. Aquesta es, senyors, la veritable bellesa, aquesta la que descobren l' amor y l' entussiasme, no la sola ciencia; aquesta la que sapigué trobar en Piferrer, qui, en lloch d' arribar al art pel camí del coneixement tecnológich, partí d' aquell cap á aquest, ó mellor, apelá á aquest tant sols en quant fos necessari pera rahonar sas impressions y poguérlashi donar, al trasmétrelas, adequada vestidura. ¿Cóm no aixís? En Piferrer no tenia cap carrera artística, ni podian sobrarli 'ls estudis especialistas, molt menos los necessaris pera aquella empresa, los quals no hauria adquirit segurament estudiant filosofía, com Deu era servit, en lo colegi de Sant Pau y lleys en la Universitat. Ja compendreu que no pretench fer la apología de la ignorancia com á base de criteri artístich. Vull dir simplement que, com succehí en ell, las sobras d' instint supliren la falta de ciencia, y que aquesta última no supleix may la carencia d' aquell.
Si hem de creure la llegenda, perque sobre en Piferrer fins hi há com un principi de llegenda, sa afició als monuments vells se li despertá de molt jovenet y en ocasió fins á cert punt graciosa. En Piferrer, aixó seria 'l 36 ó 37, era nacional, y com á tal ha-
