llian. Anunci de molts d' aquestos, y mostra brillant, per si no n' hagués dadas prous, de lo que haurian sigut, desenrotllats per sa ploma, es l' article á que aludím, una de las planas més eloqüents per la elevació del to, per la generositat de miras, per la abundor d' ideas y per la severa elegancia del estil, tallat en roure, que escrigué 'n Piferrer. Credo del artista y credo ensemps del pensador, la obra de que tractém coloca á en Piferrer entre las sumitats d' aquella escola conservadora catalana del segon ters del nostre segle, que jo 'm temo molt, senyors, y més m' ho temeria encara si no pensés en vosaltres, que fou, si no 'l darrer, un dels darrers anells de la independencia política y moral de la nostra terra. Escola fou, en sos bons temps, ¿per qué negarho? més de despaig que de vida pública, de pensadors més que d' homes d' acció, d'universitat més que de parlament, irresoluta y doctrinaria, tot lo que volgueu, peró que professá principis, que tingué un sistema d' ideas, y que demostrá una independencia y una serietat ben dignas d' esser anyoradas. ¿No s' inventá per ells aquella frase tant hermosa del ministerialisme á la catalana? ¡Ah! bé podém, senyors, los qui pensém y los qui no pensém com ella, recordarla ab melancolía aquella escola, y bé podém plányens de que la mort, las exigencias de la vida y la estretor d' horisonts inherent á la manera d' esser d' una capital de provincia la privessen de dar los fruyts que d' ella y de molts de sos homes podian esperarse. Anyorémla, senyors, aquella escola dels Piferrers, Martí de Eixalá, Bal-
