ver averiguat, dòna, si se'n ha anat també alguna forastera guapa.
—Ah, nó; axò sí que nó!— saltà la Roig, ab una nerviositat que sorprengué a la Pilar d'una manera extranya.— Ja n'estich enterada.
—Com que de plagues axís tot se pot esperar, no tindría rès d'estrany.
—Me sembla, senyora Prim, que vostè encara'm dexa enrera; veig que té un concepte d'en Deberga, que, vamos... Jo encara'l faig home de voler guardar les apariencies; crech qu'aquí no daría una campanada axís, y, menos, teninthi unes amigues com vostès.
—Còm nosaltres! Ay, filla,—exclamà la Prim, rient ab tota intenció,—no crech que, per nosaltres, s'hi mirés gayre. Probablement ja pensa que, a mi al menos, m'hauría fet molta gracia. Ja sé que'ls joves quan no la fan, es que no poden. Y si la fan, may culpo a n'ells; sempre condempno a n'elles.
—Què diu, ara?—exclamà la Roig, tota alarmada y tornant a mudar els colors.
—Que no ho pensa axís, filla? ¿Quína es la dòna que no sab el pa que hi donan?
—Es veritat; però... Deu la'n guart de la seducció de certs homes.
—De la d'en Deberga, per exemple. Ja
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/143
Aquesta pàgina ha estat revisada.
