—Veyeu?—exclamà l'Ortal, avensant un xich la panxeta;—¡Què axarops, ni què potingues! lo que jo vaig dir: bons ayres, bon sol y bons aliments.
—Oh , y qu'es veritat. Al meu marit rhem de creure sempre. Té un ull pera tot!
—¿Quí ho dubta?—recalcà l'Elvira.
Però la Pilar se va mossegar la llengua, escandalisada de la serenitat d'aquell presumit, que s'atrevía a atribuhirse, devant d'ella, el consell qu'havían donat els metges. Benehí la fosca crexent qu'impedía ja veure be la cara qu'ella hi posava, y volent oblidar, tant el ressentiment de qu'haguessin abandonat al vellet de son pare, com la por ab que veya l'arribada d'aquests hostes antipàtichs, va recullirse tant com pogué al àngul del carruatge, clavà una mirada anyoradissa al cel y's quedà arrupida somniant ab la placidesa gaudida díes enrera per aquells camps, sens posar ja atenció en rès de lo que al entorn seu se deya. ¡Pobra d'ella si hagués arribat a sospitar, no més, els progectes que duyan els Ortals dins del magí! En Robert no era pas d'aquells que's dexen capejar tan fàcilment. Recelós sempre de lo qu'atanyía al pervindre dels noys Dou, en quant podía modificar, y no poch, el de sí mateix, pot ben dirse, valentnos d'una pintoresca expressió rural, que, quan
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/150
Aquesta pàgina ha estat revisada.
