Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/173

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 De sobte, sentí picarols y melangiosa remor d'esquelles. S'abocà a la finestra, y vegé venir, pel camí, un break curullat de joves y senyoretes; després, una eugassada nombrosa, trotant desordenadament ab els axalabrats nadons, qu'atiava a crits, desde derrera, una mossota, ayrosament axarrancada com un home, dalt de la torda més gran, colrada la cara, un mocador blanch al cap, montada al pèl.
 Ja no s'hi pensà més: «la gent se removía; encara podrían passejar un xich.» Y pensant que la Pilar, enemiga de sortir no essent en cotxe, les dexaría anar soles, va córrer a proposar el seu plan a l'Elvireta...
 —¡Ah, la teva tia!—feu la Pilar.—Ja he vist els tatos que feya tot avuy. Aquí la punxan; sortíu, dexèume en pau.—
 Era ja entrada la fosca quan van traspassar el rexat. Sols a la part de Ponent, lluhía encara un bon segment de cel ambarí dins del qual se consumían, passant del roig al cobalt, horisontals jàsseres enceses. Y com que l'alè fret de tramontana, moderat y tot, feya extremir el fullatge espolsantne tota l'aygua, van tirarse les manteletes. Llavors, un altre obstacle les va detenir un moment: els camins estavan materialment amarats d'aygua.
 —Be: ens arribarèm fins al Estany,—di-