— Bon tros massa. No sento'l món imaginari;—va respondre la noya, ab un riure forsat, que delatava la violència ab qu'exposava encara a un desconegut opinions que podrían semblar petulants.
La gran hi prengué basa, manifestant que ella pensava ben diversament; que, sense ser romàntica, tenia un deliri per les noveles romàntiques, per les poesíes romàntiques, per la música romàntica, per tot lo qu'enlayra l'imaginació y la fantasía a regions ben apartades de la trista realitat que ens pesa assobre.
— ¡Oh, oh, oh! — feu la petita, mossegantse, escandalisada, la llengua.
—¡Veig que no son d'igual parer!—exclamà en Deberga, rient.
— No gayre; — afegí la gran, ab condol que procurà atenuar ab un somrís.
— Son ilusions que's fa;—assentà llavors, la petita, rodant el cap ab compassió.—¿No creu vostè—prosseguí, dirigintse al jove,—que, en aquestes coses, es ahont hi hà la gran distancia de lo vivo á lo pintado? Díguim sinó: ara hem vist aquell castell; jo no nego que la seva vista es fantàstica, preciosa, poètica de debò... però, ¿a dins, hi viuría content ningú de nosaltres? Nó, ara qu'està inhabitable; fins si estés en tot son esplendor, ¿hi trobaríam, per ventura, les
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/20
Aquesta pàgina ha estat revisada.
